Octubre
Alrevés – Crims.cat
Disseny – Mauro Bianco
225 pàgines
Teresa Solana aquesta vegada ha posat la inspectora Teresa Forrester al servei d’un relat sobre l’u d’octubre del 2017 quan Catalunya va viure un dels moments més emocionants de la seva història, si més no de la història recent, quan el poble català es va autodeterminar en un acte de fraternitat i altruisme que tots els qui ho vam viure ho portarem escrit per sempre al nostre ADN.
Avui, en els dies anteriors al referèndum, concretament el 20 de setembre, quan els jutges embogits van enviar la guàrdia civil (la seva guàrdia pretoriana, rabiosament anticatalana) a remenar els papers de la Conselleria d’Economia de la Generalitat i van utilitzar totes les tàctiques que van supurar dels seus malaltissos cervells: la guàrdia civil va intentar ocupar la seu de la CUP sense cap ordre judicial; van deixar un tot terreny sense cap mena de protecció, amb les portes obertes i amb armes al seu interior per provar si algú picava l’ham; això entre altres actuacions igualment reprovables.
En aquest context, els mossos han rebut la notícia que els bombers, responent a l’avís d’una fuita de gas, han trobat el cos d’un home presumptament assassinat en un entorn que presagia un robatori barroerament. Però “la policia no és tonta” i s’ensumen que hi ha gat amagat, i començaran a furgar.
De seguida veuran que la víctima vivia sota una falsa identitat, i això dificultarà la investigació. Fins que un dia un fet inesperat els dóna el nom veritable del difunt. A partir d’ara tenen fonaments ferms on trepitjar i comencen a fer feina, a estirar el fil de familiars i d’antecedents tenebrosos.
Paral·lelament el país és un esclat de resistència, tothom és un heroi, tots són solidaris i tots són voluntaris. Les concentracions de suport agrupen milers, desenes de milers de gent esperançada: homes i dones, xics i grans, avis i néts, rics i pobres, intel·lectuals i televidents, activistes i pessimistes, ferrenys i figaflors, escèptics i visionaris… tots, tot el país il·lusionat per aquest futur de llum que es veu a tocar.
Us recomano que llegiu aquest llibre de Teresa Solana. Potser veureu, com jo, que en aquest cas allò més important no és el pinyol sinó la pell, no és el tall sinó el farciment, no és la trama sinó el context. Sense que sigui un llibre del Procès, n’està amarat. I tot i que les subtrames familiars i laborals siguin sucoses, tot i que el cas que investiguen sigui tràgic, la mel d’aquells records ens farà aflorar la frase militant de “jo hi vaig ser”.
Aleix Font, 11 d’abril de 2022
